Es diu que sòmines és aquell qui està adormit, encantat, mancat d'agilitat mental.
Especialment aquesta última qualitat (per dir-ne d'alguna manera) pròpia d'aquest adjectiu tan típicament català, se'm va fer palesa el passat divendres quan em disposava a tornar a casa.
Els transports públics són llocs on et pots trobar a molta gent, ja sigui gent que tens ganes de veure, o gent que no. Aquest va ser el cas.
Els llocs anaven escassos, però gràcies a la destresa increïble que tinc per esquivar a tothom i colar-me per trobar llocs, vaig aconseguir seure. En el moment de seure em vaig creure una crack, una persona pràcticament amb un súper poder, o amb una flor al cul, si ho preferiu. Aquesta sensació va desaparèixer ràpidament quan vaig aixecar el cap, i vaig veure qui hi havia davant meu. Es tractava d'un antic company d'anglès, un home d'uns 35 anys amb el que havia tingut una relació d'aproximadament 3 paraules: Hola, què tal?.
En fi, que degut a la situació de l'un davant de l'altre, em vaig veure obligada a donar-li conversa durant tot el trajecte. Baixava a la UAB, el meu cap va començar a calcular i havia de mantenir la conversa durant mitja hora. Oh sí, tu pots pandejur!!!
Vaig treure temes de sota les pedres, em vaig interessar per si mantenia contacte amb els altres companys, per la seva vida, li vaig explicar la meva... i cada cop que m'inventava un nou tema per fer el silenci menys tens, només era capaç de respondre: ESTÀ BÉ... Dues desgraciades paraules després dels meus monòlegs!!!!!
Al final vaig optar per fer com ell, respondre amb monosílabs i mirar al tros de paret del tren de color blanc que hi havia darrera del seu seient...
Quan estava a punt de tallar-me les venes preguntant-li sobre alguna altra tonteria, vaig sentir com la veu angelical del tren deia: Propera parada, Universitat Autònoma. Intueixo que es va notar molt, perquè no sé dissimular, però la meva alegria interior va ser immensa...
Finalment, se'n va anar.
No sé què hauria d'haver fet, potser callar i escoltar el meu mp3? Potser llegir? Potser establir conversa amb el del costat?
Probablement ell ha fet una actualització del seu bloc sota el títol "pesada xerrameca"... però la seva cara d'empanat, poc interès i atontament en general, es mereix aquesta dedicatòria. Ets un sòmines, desperta't. Gràcies.
Especialment aquesta última qualitat (per dir-ne d'alguna manera) pròpia d'aquest adjectiu tan típicament català, se'm va fer palesa el passat divendres quan em disposava a tornar a casa.
Els transports públics són llocs on et pots trobar a molta gent, ja sigui gent que tens ganes de veure, o gent que no. Aquest va ser el cas.
Els llocs anaven escassos, però gràcies a la destresa increïble que tinc per esquivar a tothom i colar-me per trobar llocs, vaig aconseguir seure. En el moment de seure em vaig creure una crack, una persona pràcticament amb un súper poder, o amb una flor al cul, si ho preferiu. Aquesta sensació va desaparèixer ràpidament quan vaig aixecar el cap, i vaig veure qui hi havia davant meu. Es tractava d'un antic company d'anglès, un home d'uns 35 anys amb el que havia tingut una relació d'aproximadament 3 paraules: Hola, què tal?.
En fi, que degut a la situació de l'un davant de l'altre, em vaig veure obligada a donar-li conversa durant tot el trajecte. Baixava a la UAB, el meu cap va començar a calcular i havia de mantenir la conversa durant mitja hora. Oh sí, tu pots pandejur!!!
Vaig treure temes de sota les pedres, em vaig interessar per si mantenia contacte amb els altres companys, per la seva vida, li vaig explicar la meva... i cada cop que m'inventava un nou tema per fer el silenci menys tens, només era capaç de respondre: ESTÀ BÉ... Dues desgraciades paraules després dels meus monòlegs!!!!!
Al final vaig optar per fer com ell, respondre amb monosílabs i mirar al tros de paret del tren de color blanc que hi havia darrera del seu seient...
Quan estava a punt de tallar-me les venes preguntant-li sobre alguna altra tonteria, vaig sentir com la veu angelical del tren deia: Propera parada, Universitat Autònoma. Intueixo que es va notar molt, perquè no sé dissimular, però la meva alegria interior va ser immensa...
Finalment, se'n va anar.
No sé què hauria d'haver fet, potser callar i escoltar el meu mp3? Potser llegir? Potser establir conversa amb el del costat?
Probablement ell ha fet una actualització del seu bloc sota el títol "pesada xerrameca"... però la seva cara d'empanat, poc interès i atontament en general, es mereix aquesta dedicatòria. Ets un sòmines, desperta't. Gràcies.
1.gràcies a aquest tipus de personatges, has pogut fer una entrada al blog.
ResponElimina2.gràcies a aquesta entrada, he passat una estona rient sola davnat l'ordinador.
3.gràcies a riure sola davant l'ordiandor, he pogut manetnir la meva ment (per uns preciosos instants)lluny de pressu.
4.per tant, li hauré de donar les gràcies a aquest tros de sòmines per ser com és!
gràcies pandejur!
Jo també he tingut la meva dosi d'entreteniment gràcies a aquest personatge, així que també lo dono les gràcies jeje.
ResponEliminaÉs molt incòmode la situació, i més si tu t'hi esforces, però PandeJur,tu pots amb això i més!
Opció MP3 sempre. A la merda l'educació.
ResponEliminaGràcies per la definició de sòmines, feia dies intuiem el seu significat pero no trovabem la definició acurada...
ResponElimina