manteniment: captació de nous fidels

[ No sé si això acabarà sent un apartat fixe del bloc o què, però és que el Vicenç (el professor, no el sonat de la meva ciutat) n'ha tornat a fer de les seves. ]

Avui ens ha torturat durant 1 hora i mitja sobre teoria filosòfica del manteniment, sort que la carrera és Tècnica. L'home es creu que ens ha obert els ulls sobre per què és necessari el Manteniment (a mi em sembla que és obvi) i segur que també es pensa que ens ha descobert un gran secret: depèn de cada edifici i dels materials dels que estigui fet (en sèrio???).

En fi, enmig d'aquesta vanal classe... de cop i volta ens diu amb els ulls fora de les òrbites i cridant com un boig "Digueu tots junts: SOOOOM UUUNSSS NEGAAAATS! SOOOOM UNS NEGAAATS!! SOOOOM UUUUUNS NEGAAAAATS!!!"

*so d'un orgue de fons*

Ens voldrà captar per una secta?

Aquest encantador de serps o mestre de cerimònies ens té ben intrigats. Aquesta no ha estat la única anècdota sinistra de la lliçó. Ha intentat repetir l'escena hipnotitzant-nos amb: U-SU-A-RIIIIIS! U-SU-A-RIIIS!!

De cop m'he imaginat a tots els meus companys amb els ulls en blanc pronunciant aquestes paraules caminant cap a mi, amb en Vicenç al capdavant...

No sé què em passa, però torno a tenir por.

"V: Tots sucumbireu a les meves idees"

Pandejur, futura Enginyera altament traumatitzada per professors tarats

gatetes i gals

Estic horroritzada. Hi ha tres coses que em treuen la son últimament. Són la Hello Kitty, les ungles postisses i les Gals. Imagino que ja sabeu què són les dues primeres (quina sort, oi?). En quant a les Gals... Són un col·lectiu d'adolescents japoneses extravagants que utilitzen plataformes, coses brillants, perruques i ungles postisses a la seva vida diària. No em digueu que no fan por només de pensar-hi...

Buscant imatges d'aquest col·lectiu, he trobat aquesta joia (poseu-vos ulleres de sol, que fa mal als ulls):

 

Estupendu, 3 coses aterridores juntes! 

Estic aterroritzada cada cop que penso en la Hello Kitty, personatge que de petita tolerava, però que a mesura que he anat creixent i sobretot des que una companya de feina m'explica tots els regals d'aquest personatge que li ha fet a la seva, de ben segur traumatitzada de per vida, filla.

A l'espai web d'aquesta gateta, apartat Japan Exclusives (sabia que seria més impactant), he trobat aquests inversemblants i dignes d'ésser incinerats productes:

  

De dreta a esquerra i de dalt a baix trobem:

- Bossa de mà: no tinc paraules per descriure la seva indiscutible bellesa...

- Bagul: us imagineu quedar-vos tancats aquí?

- Tippex: imatge molt seriosa a qualsevol oficina...

- Agafador de cotxe: amb això segur que no passes por quan el pitjor conductor que coneguis et porti a casa perquè la Hello Kitty està amb tu...

- Forquilla+ganivet+pals xinesos: ara que estem en crisi i tothom va amb tupper... no em digueu que no us agradaria tenir-los?

- Maleta: ara ja sé d'on les treuen les guiris...

- Calculadorra: si fós científica me la comprava...

- Rellotge: no us sembla elegant i discret?

- Cotxe: algú que porti aquest cotxe serà respectat a la carretera, sens dubte.

I si us pensàveu que ho havíeu vist tot, us equivocàveu. L'enginy més curiós és aquest:

  

Ments ingènues, no, no són dispensadors de xiclets. Són vibradors. No em digueu que no donen morbo... (?) Quan vaig arribar a aquest punt va ser quan em vaig preguntar: qui es deu comprar això? I aquí va ser on vaig arribar a la conclusió que només podien ser les Gals, les mateixes que s'atreveixen a posar-se ungles postisses de la Hello Kitty... I d'aquí aquesta entrada. 

Espero que passeu una bona nit, cosa que només serà possible si no teniu una habitació com aquesta:

 

*Fi de la tortura*

becariquèee??

Sí, sóc becària. No, no tinc un cap sexy que m'obligui a fer-li favors. I pels que no sapigueu què faig, us en faré cinc cèntims:

- Em barallo amb una màquina de fotocòpies que està a un altre despatx, on hi treballen grans secretàries funcionàries que em miren per sobre l'espatlla i quan les saludo amb el millor dels meus somriures em giren la cara (oh si... ets una eminència per treballar a la secretaria recollint instàncies, matriculant alumnes i despenjant el telèfon...).

- Imprimeixo fulls a doble cara amb una impressora a color que mentre gira el full em permet anar al lavabo 2 cops, comprar-me 1 entrepà i donar una volta pel rebedor tot ballant una mica de techtonic.

- Discuteixo amb la meva cap sobre la necessitat d'emprar o no l'horripilant paraula "estudianta" per referir-se a una estudiant noia... haig de sucumbir a les seves idees perquè clar, és funcionària i té el nivell C (pobra il·lusa, no sap que jo també el tinc).

- Contesto mails.

- Escolto històries per no dormir sobre totes les joguines existents de la Hello Kitty.

- Parlo en anglès amb els estudiants nou vinguts, el problema és que pateixo un transtorn que em fa mostrar únicament el nivell de vocabulari que tenia a 3r de primària, i al final, quatre parauletes i 2 somriures fan miracles.

- Contesto mails.

- Intento enviar faxs a Amèrica Llatina sense èxit, i tinc por que hagin caigut en mans de la màfia, o el que és pitjor, a algun despatx de persones que es creguin suficientment importants com per dirigir algun país.

-  Reparteixo tríptics davant de centenars de persones a la Sala d'Actes de la facultat. Després d'uns 70 de repartits amb èxit, surt a la llum la meva cara més potes i em cauen tots al terra, fent un soroll molt estrident. La meva cara es torna d'un color vermell proper a escarlata, i desapareixo fonent-me amb el terra mentre els recullo... Sí, tothom està rient, però jo més...

Aquesta última anècdota crec que serà la més útil de tota la feina en sí, o creieu que podré passar en un futur més vergonya que avui?

Us he dit que responc mails? 

manteniment

Aquesta setmana han començat les classes de nou. Típiques presentacions d'assignatures, professors, matèria, estrés general per excés de treballs gentilesa del Pla Bolonya, etc. La qüestió és que ja ha aparegut una assignatura que em sembla que farà que intenti autotorturar-me a base de cops contra la paret (o marcs de porta, a ser possible) gràcies a l'humor (?) del professor que la imparteix, en Vicenç.

Perdoneu-me si teniu algun amic/familiar/xurri que es digui Vicenç, però em sembla que no en coneixo a cap que estigui fi. A Sabadell corre un boig que es diu Sr. Vicenç que no es separa de la seva ronyonera ni dels seus pantalonets curts (no és conya) ni a l'hivern. El paio atura a tots els grups i/o persones que es troba i predica frases bíbliques, reparteix poemes seus (que emmagatzema a la seva ronyonera màgica) o explica noves teories científiques, com una que em va explicar un cop a l'autobús, relativa a que ell tenia una massa muscular diferent a la de la resta de la humanitat, que enlloc d'envellir amb els anys, rejuvenia... Un geni.

El Sr. Vicenç i la seva ronyonera inseparable

Tornant a l'assignatura en qüestió, el professor ens va plantar aquest esquema en relació al que els estudiants esperen de l'assignatura, i el que esperen els professors. No té desperdici:

Com podeu veure, com a mínim té clar que nosaltres dormim tranquils després de les seves classes, sortim de festa igual, i estem contents tant si ens aprova com si no. I a sobre ens deixa clares les seves intencions: fer-nos plorar. Que simpàtic, oi?

I què us penseu, que no ens va dir què havíem de fer per aprovar l'assignatura? Aquí va l'equació impossible d'entendre (és el que té el nivell pràcticament erudit de la UPC) que ens va posar a la pissarra:

                             

Ja tinc hora pel tatuatge...

contra els animadors

"Si vols que m'animi, ves-te'n a pastar fang"

Fa poc he tingut el "plaer" d'allotjar-me en diversos hotels d'alta gamma. Acostumada als allotjaments "low cost" on les finestres del lavabo no tenen vidre, els llençols del llit contenen pèls d'antics hostes i els propietaris només et dirigeixen la paraula a l'hora de cobrar-te la factura (normalment el primer dia, abans d'ensenyarte l'antro on t'acabes de posar), m'ha sorprès el paper dels Animadors.

Vist objectivament, els animadors són gentils treballadors de l'hotel la passió dels quals és fer-te feliç amb tota mena d'oferta d'oci i el seu art per conversar (?). Fins aquí sembla que bé, no?

Ara bé, quan aquests gentils treballadors apareixen enmig d'un viatge final de carrera, la cosa canvia. Acostumats a tractar amb agradables vellets de la Inserso o amb famílies felices, és normal que topar-se amb un grup de gent de vint anys (com ells) sigui molt difícil (?). Tan difícil que són capaços d'utilitzar bromes infantils en la línia d'"arri tatanet" amb les noies, acudits del tricicle tunejats perquè siguin masclistes amb els tios, ja no fascinen amb el seu art per conversar, sinó amb la seva poca gràcia posant sobrenoms i sobretot, et segueixen la pista allà on vagis, així que vigila, perquè la seva feina consisteix en ser la teva ombra.

Es pot tenir menys vista, senyors animadors, que enganxar-se com a lapes a un grup que té ganes de passar-s'ho bé sense la presència d'estranys indesitjables que l'únic que fan és tallar el rotllo? Poden parar de dir-me Animation Girl, perquè m'han vist exaltada el primer dia abans que apareguessin i no ens deixessin respirar? La meva cara de fàstic permanent quan apareixen no els permet suposar que per mi és una ofensa que m'intentin animar?

Saben què?

A fumar palmera!

postunísia

Ella recorria el desert en un autobús. Li encantava la sensació de velocitat enmig del no-res. Deixant enrera un munt d’experiències i amb tantes expectatives per les que quedaven en un futur. Semblava que el paisatge no s’acabava, i es sentia més petita que mai. Les dunes es confonien amb el cel, esborrant la línia de l’horitzó. Era increïble pensar que mai, encara que corrés durant hores, dies o setmanes li semblaria que allò s’acabava. Era immens, i contemplar aquella immensitat feia que s’adonés que res del que li passés pel cap era important. Tot just començava a sortir el sol, i la foscor de la nit li deia adéu per unes hores. Estava acompanyada dels seus amics de la Universitat. Tots dormien, i ella tot just agafava forces per mentalitzar-se que, lamentablement, aquell viatge tenia un final. No el volia veure, però hi era. Aquell paisatge sorrenc, la tenia atrapada, s’hauria estat dies contemplant-lo…

Veu en off: Propera parada "Torrebaró", correspondència amb línia C7; Próxima Parada, "Torrebaró", correspondecia con línea C7.

Aquell tren no era un autobús. Aquella veu no era l’Aladdin. Aquell paisatge no era infinit. Aquells edificis, no tenien dàtils. Aquells sotracs, no eren dunes… Aquells companys de viatge, no eren els seus amics.