divendres, 29 de gener del 2010

pretunísia

Demà me'n vaig de viatge final de carrera a Tunísia. M'he volgut documentar, i he recorregut a la font de sabiesa més gran de la que tinc coneixença: Google. A continuació us deixo els documents gràfics que he obtingut.
Flam rosa nadalenc. Quan penso en el desert, a mi també és la primera imatge que em ve al cap, a vosaltres no??

Interpretació pandejuriana: els EE (Exploradors Emprenyadors, que no d'enginyers de l'edificació) estan com a flams perquè tenen els seus dubtes sobre com anirà el viatge, si aconseguiran tornar sense haver-se arrencat els pèls els uns als altres, si tindran paciència per suportar els venedors persecutoris que s'empenyen amb que regategis amb ells, si es podran resistir a comprar una preciosa (?) catifa àrab...




Signes tribals amb rerefons místic

Interpretació pandejuriana: senyors de Google, m'estan dient que podrem portar fotos a Cuarto Milenio? El meu somni fet realitat!!




Camell de pinta y colorea.

Interpretació pandejuriana: portarem a casa aquest preciós camell fent servir els vols dels nostres companys?


????

Interpretació pandejuriana: sorgirà l'amor entre H i D que comparteixen habitació doble?


Oddie assedegat.

Interpretació pandejuriana: intueixo que passarem set d'alcohol... diguin-me que s'equivoquen sisplaaau!!


A la tornada ja us explicaré si aquests de Google anaven ben encaminats o no...

dijous, 28 de gener del 2010

ara

S’estira, respira profundament, li fa un petó i li diu Bona nit.


Ella s’incorpora. Mai entendrà com pot adormir-se tan ràpid. Com pot ser tan fred? Encén l’últim cigarret del dia, que és el que més assaboreix. Està realment cansada. Podria estar-se tota la nit mirant-lo, però no ho farà. Ha après que és millor no fer-ho. De què serviria? Sap que aquesta història no va enlloc.

És una pena que ho sàpiga. Per què no podria ser més ingènua, i simplement deixar-se portar? És imbècil... O potser no ho és tant. Hi ha una altra cosa que també sap: res és etern. No val la pena estar-se tota la nit mirant-lo. No val la pena fer plans de futur, i menys amb ell.

Ell probablement tampoc valgui la pena.

Fa l’última calada al cigarret. L’apaga i pensa: ens ho hem passat bé aquesta nit.

dimecres, 27 de gener del 2010

com facebook ha arruinat la vida als tímids

Des de fa molt de temps penso que els tímids que abans lligaven gràcies a les noves tecnologies deuen estar molt deprimits amb l'arribada del Facebook. He trobat els següents motius:

- ara enlloc de demanar el msn a algú que t'interessa, el busques al Facebook. Què vol dir això? Doncs que mai t'hi podràs comunicar d'una manera normal perquè tots sabem que el xat del Facebook és una merda.

- els teus amics tenen potestat per etiquetar-te a tota mena de fotos, tant si són fotos dignes de ser admirades, com si fas por. Si ets tímid, el més probable és que no sàpigues posar-te massa a les fotos, per tant et recomano que aprenguis a desetiquetar-te.

- l'antiga excusa de... Quedem i m'ensenyes les fotos del viatge? (amb el motiu obscur de quedar a soles amb la persona interessant en qüestió) ha passat a la història gràcies al: Ja les penjaré al Facebook! Us haureu de reinventar, tímids.


- hi ha molta matèria per crear enveja disponible a la xarxa. Fotos refregant-se amb amics/gues, escrits indiscrets al mur, aplicacions amb preguntes inútils... tu, tímid, si tens molt de temps lliure, pots arribar a arruinar la teva autoestima absorvit per la curiositat, així que fes-me cas i  vigila.



Tímids del món, si després de llegir aquesta entrada, penseu que la vostra vida mai tornarà a ser la mateixa, us prohibeixo ploriquejar al meu bloc. Gràcies.

dimarts, 26 de gener del 2010

seu

Quan la llum de l’alba comença a fer-se lloc entre les costelles de la persiana de l’habitació, un calfred recorre la seva nua esquena. Ha estat plovent tota la nit. I ella ha tornat a dormir en diagonal. Calenta. Amb els llençols envoltant-li tot el cos, sense necessitat de compartir-los amb ningú. Sent un buit immens darrera seu. És com si pogués caure en un forat negre... I no hi ha ningú disposat a abraçar-la per impedir-ho…




De sobte, obre els ulls. És hora de començar un altre rutinari dia.



Es renta la cara. Les dents. I en desar de nou el respall, se n’adona que el seu respall de dents ja no hi és. Cada dia aquesta imatge li dóna una bufetada. Una trompada amb la realitat. Ja està. Ell mai més tornarà.

diumenge, 24 de gener del 2010

No em casaré II

Capítol especial dedicat a: EL VESTUARI

No em vull allargar. Es diu que les imatges valen més que mil paraules. Així que permeteu que us digui, que el vestuari de molts casaments fa pena.  Em nego a...


a) Ser una princesa-pastís per un dia.



De petita ja vaig anar de princesa Disney. No cal repetir-ho a l'edat adulta i davant de familiars i amics.


b) Obligar a les meves amigues a fer el ridícul amb mi.



Voleu ser les meves dames d'honor? Tinc aquest disseny especialment reservat per vosaltres...


c) Espantar al meu recent-estrenat marit, amb un conjunt de roba interior tan poc atractiu com aquest:



Carinyu, aquesta nit te n'espera una de grossa...


Amb això n'hi ha prou. No al vestuari nupcial!

dissabte, 23 de gener del 2010

avorriment

No sé com fins ara no hi havia pogut pensar. Com pot ser que m'hagi avorrit alguna vegada a la meva vida tenint la possibilitat d'anar-me a renovar el Passaport i poder passar una agradable estona? Us explicaré el perquè d'aquesta nova manera d'emprar el meu temps lliure:

a) Quan arribo, em dóna la benvinguda la bandera de l'Estado Nacional que ondeja magestuosa a la porta de la comissaria. Només de pensar-hi se m'altera el cor.

b) M'atén un sempre agradable policia, que em demostra que amb Espanya només hi pots parlar en castellà. Hi he anat tants cops a renovar-me'l, que ja som pràcticament col·legues.

c) El funcionari em piropeja dient que aquesta setmana he quedat millor a la foto. Em poso vermella...

d) Em tornen a analitzar les empremtes digitals des de tots els angles possibles. Pensar que estic fitxada com si fos una terrorisa, simplement m'encanta.

e) No obstant, el millor moment de tots és quan em cobren els 20€ que costa la renovació del Passaport. És tan agradable treballar per poder-me permetre renovar-lo infinites vegades...
De debò, si en teniu ocasió proveu-ho. No puc fer altra cosa que recomanar-vos-ho.

dimecres, 20 de gener del 2010

la por

Un dia sortint de l’escola, un senyor em va somriure. Era un senyor gran, que em mirava afablement. Va gratar-se la butxaca esquerra, i en va treure una xocolatina.


- Vols aquesta xocolatina, preciosa?

Immediatament, se’m va començar a fer la boca aigua i vaig començar a allargar el braç… Quan els meus minúsculs dits van roçar l’anhelat embolcall daurat del dolç, va aparèixer Ella i em va dir:

- T’he dit mil cops que no agafis res de desconeguts!

I em va allunyar ràpidament del meu dolç favorit tivant del meu braç.

Durant tot el trajecte vaig estar pensant en la xocolatina, en com s’hauria pogut desfer en la meva boca, en el seu gust intens… I em vaig penedir d’haver fet cas de la meva Por.



Sempre és millor penedir-se de fer coses, que penedir-se de no haver-les fet.

dissabte, 16 de gener del 2010

vells verds

Permeteu-me aclarir que amb aquesta entrada no pretenc ofendre a ningú, sempre i quan les seves pautes d'actuació no es corresponguin amb les que descriuré.

El terme vell verd, engloba un gran sector de la població. Per qui ronda els 20, on comença algú a ser considerat un vell verd?

Per mi l'edat no seria el factor més important, sinó la forma d'actuar.

Vell verd és aquell que té uns quants anys més que tu, i es nota. Et mira amb una cara de babós considerable, i et produeix un fàstic infinit. Sembla com si mai hagués vist una persona de la teva espècie, i això li produís un èxtasi total.
Gos famós en plena època d'aparellament.
No és que sigui una cosa que et passi cada dia, però quan et passa, és bastant desagradable. Em trobava ahir a un bar on vaig sovint. Estava amb els meus amics, érem 2 nois i 5 noies. Només entrar, durant la inevitable busca d'una taula on poder seguir amb la festa que portàvem des de sopar, ja vam ésser analitzades per un...40tó de cabells arrissats engominats cap enrera, alguna cana, grans entrades, patilles acceptables i ulls fora de les òrbites.
Vam tenir la desgràcia de seure a una taula molt propera al tros de barra on ell i el seu amic es trobaven, però quedàvem una mica arreserades perquè hi havia una columna. Mentre els nostres amics demanaven, nosaltres vam seguir amb la conversa, i en un moment d'exaltació en què vam començar a cridar i riure sense parar...veig que les meves amigues fan cara de pànic... em giro... i em trobo la cara dels 2 vells verds que treien el cap totalment incorporats a sobre de la barra on estaven, per la vora de la columna, i miraven cap a nosaltres amb una expressió similar a aquesta:

- Ahhhhhggggg :_O
Vaig tenir ganes de fer-los unes quantes preguntes:
- mai heu sentit unes noies riure?
- cal ser tan descarats?
- podríeu fixar-vos en algú que no podria ser la vostra filla?
- us heu plantejat mai la possibilitat de buscar parella a través d'internet? On per cert podríeu falsejar la vostra edat i potser pillàveu amb alguna joveneta?
- en cas que ni internet us serveixi, us recomano els voltants del Camp Nou quan ja s'ha fet fosc.

Si l'article us ha semblat massa cruel, us remeto a la primera frase de l'entrada. Gràcies.

divendres, 15 de gener del 2010

Georgina

Quan neixem, els nostres pares ens posen noms que els agraden a ells. A mi a primera vista no em van torturar gaire, el nom de Georgina, en català i ben pronunciat, és bastant maco. Els problemes vénen quan no et saben dir ni escriure el nom, i t'escriuen coses com Gorgina, tot i haver anat a classe amb tu durant 10 anys.


De totes formes, el meu principal trauma sempre han estat els "sobrenoms", o maneres de torturar a les persones quan et costa dir els seus veritables noms pq són massa llargs...


El primer de tots va ser Georgi. A la cruel etapa de primària, les meves amistats (?) em van començar a dir així, gràcies a la famosa (?) sèrie d'anime titulada "Lady Georgie".

La veritable Georgie. Els que em coneixeu podeu afirmar que no m'hi assemblo gens, afortunadament.

Aquest sobrenom ha protagonitzat molts moments de la meva vida. Encara recordo la primera etapa de rebeldia en què em negava a girar-me quan em cridaven així pel pati: GEOOOORGIIIIII!!!

Després m'hi vaig acabar acostumant, tot i odiar-lo públicament. Però la pitjor etapa va ser als 15-16 anys, quan comences a sortir, i et presenten a gent nova. A l'etapa de Batxillerat, ens vem repartir a diferents instituts, i quan anàvem a la mítica Zona Hermètica i ens trobàvem a gent, doncs lo típic, et presenten:

Amiga meva (copa en mà): holaaa, què tal??

Nou amic de l'insti: hola wapaaaaaa, com va? (2 petons)

A. M.: ai mira, que et presento a la Georgi

Noi (cara de circumstàncies)

(apareixo jo): mmm... sí, aquesta sóc jo... encantada... (2 petons)

I així innombrables vegades...

També m'han dit ...

Jordi: forma masculinitzada, però que em deien en un entorn + íntim, i que no em provocava cap vergonya.

Gina: antigament era el meu "apodo" (permeteu-m'ho, fa estona que ho evito) somiat, però des que em van dir que a algunes els hi deien vaGina, vaig entendre que havia tingut una mica de sort i tot. A més a més, com que només me l'han dit poques vegades, mai m'hi he sentit massa identificada.

Jurgi: vaig arribar a la uni, i em van reduir el nom, però amb la pronúnciació adequada. En aquells moments no em desagradava, però ara també el veig ridícul.

Ge: els de tota la meva vida van acabar adonant-se que Georgi era molt cutre, que a mi no m'agradava gens, i vam tenir la magnífica idea de dir-nos per la primera síl·laba dels noms, ja que als sms economitzàvem caràcters així... Ara som la Ma, la Nu, la Su, la Bu i la Ge... Sense comentaris...

Jur: diminutiu de Jurgi. Aquesta vegada l'hem encertada. M'agrada Jur. Gent desgraciada em diu Yur (¬¬ odi in crescendo). I una altra versió símil és Xur, per complicitat amb la xurri.

Georgina: és el meu nom. No me'l diu ningú, i experimento un plaer absolut quan algú me'l diu, perquè se'm fa estrany.

En moments de deliri també m'han dit Lady GiGi, Geor, i un llarg etcètera que és millor no recordar.

Conclusió: us acabo de donar totes les armes necessàries per torturar-me, i també per complaure'm. Espero que no les utilitzeu en contra meva...

dimarts, 12 de gener del 2010

curres

Avui us vull parlar de les patilles, curres, o com els hi vulgueu dir. Per mi són un símbol indiscutible de masculinitat i dónen un atractiu increïble als homes. Per si no sabeu què són, pareu atenció a la següent imatge:



Ara bé, no us penseu pas que per deixar-vos quatre pèls mal posats, ja teniu unes patilles atractives. Noooooo!! En aquesta vida es cometen molts errors. Vet aquí les diferències:

Patilles lletges.

Patilles molt lletges.

I ARA PAREU MOLTA ATENCIÓ!!

Patilles MOLT ATRACTIVES


Gràcies per la vostra atenció.

PandeJur_estilista desitja que aquesta classe hagi estat de la vostra ajuda.

dilluns, 11 de gener del 2010

sòmines

Es diu que sòmines és aquell qui està adormit, encantat, mancat d'agilitat mental.

Especialment aquesta última qualitat (per dir-ne d'alguna manera) pròpia d'aquest adjectiu tan típicament català, se'm va fer palesa el passat divendres quan em disposava a tornar a casa.

Els transports públics són llocs on et pots trobar a molta gent, ja sigui gent que tens ganes de veure, o gent que no. Aquest va ser el cas.

Els llocs anaven escassos, però gràcies a la destresa increïble que tinc per esquivar a tothom i colar-me per trobar llocs, vaig aconseguir seure. En el moment de seure em vaig creure una crack, una persona pràcticament amb un súper poder, o amb una flor al cul, si ho preferiu. Aquesta sensació va desaparèixer ràpidament quan vaig aixecar el cap, i vaig veure qui hi havia davant meu. Es tractava d'un antic company d'anglès, un home d'uns 35 anys amb el que havia tingut una relació d'aproximadament 3 paraules: Hola, què tal?.

En fi, que degut a la situació de l'un davant de l'altre, em vaig veure obligada a donar-li conversa durant tot el trajecte. Baixava a la UAB, el meu cap va començar a calcular i havia de mantenir la conversa durant mitja hora. Oh sí, tu pots pandejur!!!

Vaig treure temes de sota les pedres, em vaig interessar per si mantenia contacte amb els altres companys, per la seva vida, li vaig explicar la meva... i cada cop que m'inventava un nou tema per fer el silenci menys tens, només era capaç de respondre: ESTÀ BÉ... Dues desgraciades paraules després dels meus monòlegs!!!!!

Al final vaig optar per fer com ell, respondre amb monosílabs i mirar al tros de paret del tren de color blanc que hi havia darrera del seu seient...

Quan estava a punt de tallar-me les venes preguntant-li sobre alguna altra tonteria, vaig sentir com la veu angelical del tren deia: Propera parada, Universitat Autònoma. Intueixo que es va notar molt, perquè no sé dissimular, però la meva alegria interior va ser immensa...

Finalment, se'n va anar.

No sé què hauria d'haver fet, potser callar i escoltar el meu mp3? Potser llegir? Potser establir conversa amb el del costat?

Probablement ell ha fet una actualització del seu bloc sota el títol "pesada xerrameca"... però la seva cara d'empanat, poc interès i atontament en general, es mereix aquesta dedicatòria. Ets un sòmines, desperta't. Gràcies.

diumenge, 10 de gener del 2010

em diuen estudiant

crec que ha arribat l'hora de fer públics els meus secrets com a estudiant:

a) Decideixo recluir-me a casa sense sortir, però em miro sèries fins l'hora de sopar, i després me'n vaig a dormir d'hora perquè em vull llevar d'hora.

b) Em poso el despertador a l'hora en què m'agradaria despertar-me, fent un fals vot a favor de la meva força de voluntat.

c) Sona el despertador, l'endarrereixo. Torna a sonar, l'apago. Dues hores després, els remordiments de consciència fan que em llevi, en estat zombie, evidentment.

d) Em prenc un cafè de llet de soja i cullerades infinites de Nescafé. Potser us penseu que és la cafeïna el que aconsegueix despertar-me, però jo secretament crec que és el seu gust repugnant, al que m'he acostumat i fins i tot m'agrada ja.

e) Encenc l'ordinador, tot i no necessitar-lo. Potser tinc un correu amb notícies màgiques de l'examen... Desestimada aquesta possibilitat, miro facebook, bloc, vídeos de Fama i qualsevol cosa que em passi per la ment amb la condició que sigui totalment inútil.

f) Passada aquesta estona de rebeldia, decideixo posar-m'hi. No sé si ho sabíeu, però la concentració d'una persona dura 50 minuts, així que no fos cas que trenqués les estadístiques i els científics que han arribat a aquesta conclusió tinguessin ganes de suïcidar-se, encenc l'ordinador.

g) Potser tinc un correu amb notícies màgiques de l'examen... Desestimada aquesta possibilitat, miro facebook, bloc, vídeos de Fama i qualsevol cosa que em passi per la ment amb la condició que sigui totalment inútil.

h) Decideixo actualitzar el meu bloc amb els secrets de la meva vida d'estudiant.

i) L'ordinador amenaça amb bateria baixa, així que l'haig de tancar aviat.

j) Publico el missatge.

k) Tanco el pc.

l) M'hi torno a posar durant 50 minuts més.

dissabte, 9 de gener del 2010

bar de carretera

Si vols obrir un bar de carretera, jo et donaré les instruccions adequades per aconseguir l'èxit.


1) La cuina i el menjador han d'estar junts, per poder transferir adequadament les olors.

2) Fregeix tot tipus d'aliments amb un % elevat de greix i sota cap circumstància ventilis el recinte.

3) Si ets el cap, t'has de comprar unes quantes samarretes apretadetes i tacar-les amb una mica del greix que podràs trobar a la planxa de la cuina.

4) Contracta a un cuiner calb i formós.

5) El cambrer haurà de tenyirse la melena de color negre i pentinar-se cap enrera, al més pur estil mHaLlepatUnaVaka. Hauràs de suggerir-li que faci veure que no hi sent, i no podrà articular cap paraula quan reparteixi les cartes o els entrepans. Senzillament encantador!

6) Hauràs de demanar a un dels teus clients predilectes, que es compri uns pantalons d'aquests baixos que porten els joves, però en cap cas deixant entreveure la seva roba interior, sinó directament les seves carns i, en concret, la seva guardiola. Serà tot un reclam pel públic femení, t'ho asseguro!

7) Hauràs de mimar al típic home de la barra, que beu/menja sense parar amb la mirada fixada a la pantalla, serà qui t'aportarà el 50% dels beneficis del bar.


I recorda que has de proporcionar cigarrets a tots els teus treballadors, per tal que puguin intimidar a totes les persones que entrin.


Espero que aquesta breu guia t'hagi estat d'ajuda futur propietari del bar de carretera! Si tens alguna pregunta, no dubtis en fer-m'ho saber i estaré encantada de continuar-te ajudant!

dijous, 7 de gener del 2010

cafè

(No he sigut capaç de posar la imatge més avall)
Vaig dir que ho deixaria. Vaig prometre que em desintoxicaria. Que intentaria fer un break perquè quan necessités els seus efectes estimulants em tornés a fer efecte... Però no ho he aconseguit. El seu aroma em perd, i el seu gust em torna boja.


Ja en porto un, i me'n vaig a prendre un altre. I això que no estic a la uni, amb la temptació a prop...
P: Sóc addicta?
R: No ho sé, i em sembla que ni m'importa.
PD: i perquè no m'ha donat per parlar-vos de la xocolata...



dilluns, 4 de gener del 2010

No em casaré I

El primer dels motius que fan que pensi que no em casaré és el famós comiat de soltera. N'he vist de tots colors. Mira que no tinc massa vergonya, però trobo innecessari fer una manifestació (suposadament d'alegria) perquè una amiga/germana es casa (?), tallant el trànsit i tot... També trobo innecessari portar un micropenis al cap (?). L'escena de bogeria descendint d'un autocar de lloques és del tot deplorable. I si conegués un pobre boy, li preguntaria com pot dormir a les nits...
Bogeria davant de carn fresca...


Genitals de felpa...

Les imatges parlen per sí soles...És evident que els casaments s'han convertit en una ocasió ideal per fer el ridícul sense cap mena de gràcia.
M'hi nego!
Fem el ridícul sense productes seriats cada dia, home!
Visca els matamosques!