postunísia

Ella recorria el desert en un autobús. Li encantava la sensació de velocitat enmig del no-res. Deixant enrera un munt d’experiències i amb tantes expectatives per les que quedaven en un futur. Semblava que el paisatge no s’acabava, i es sentia més petita que mai. Les dunes es confonien amb el cel, esborrant la línia de l’horitzó. Era increïble pensar que mai, encara que corrés durant hores, dies o setmanes li semblaria que allò s’acabava. Era immens, i contemplar aquella immensitat feia que s’adonés que res del que li passés pel cap era important. Tot just començava a sortir el sol, i la foscor de la nit li deia adéu per unes hores. Estava acompanyada dels seus amics de la Universitat. Tots dormien, i ella tot just agafava forces per mentalitzar-se que, lamentablement, aquell viatge tenia un final. No el volia veure, però hi era. Aquell paisatge sorrenc, la tenia atrapada, s’hauria estat dies contemplant-lo…

Veu en off: Propera parada "Torrebaró", correspondència amb línia C7; Próxima Parada, "Torrebaró", correspondecia con línea C7.

Aquell tren no era un autobús. Aquella veu no era l’Aladdin. Aquell paisatge no era infinit. Aquells edificis, no tenien dàtils. Aquells sotracs, no eren dunes… Aquells companys de viatge, no eren els seus amics.