pretunísia

Demà me'n vaig de viatge final de carrera a Tunísia. M'he volgut documentar, i he recorregut a la font de sabiesa més gran de la que tinc coneixença: Google. A continuació us deixo els documents gràfics que he obtingut.

Flam rosa nadalenc. Quan penso en el desert, a mi també és la primera imatge que em ve al cap, a vosaltres no??

Interpretació pandejuriana: els EE (Exploradors Emprenyadors, que no d'enginyers de l'edificació) estan com a flams perquè tenen els seus dubtes sobre com anirà el viatge, si aconseguiran tornar sense haver-se arrencat els pèls els uns als altres, si tindran paciència per suportar els venedors persecutoris que s'empenyen amb que regategis amb ells, si es podran resistir a comprar una preciosa (?) catifa àrab...

Signes tribals amb rerefons místic

Interpretació pandejuriana: senyors de Google, m'estan dient que podrem portar fotos a Cuarto Milenio? El meu somni fet realitat!!

Camell de pinta y colorea.

Interpretació pandejuriana: portarem a casa aquest preciós camell fent servir els vols dels nostres companys?

????

Interpretació pandejuriana: sorgirà l'amor entre H i D que comparteixen habitació doble?

Oddie assedegat.

Interpretació pandejuriana: intueixo que passarem set d'alcohol... diguin-me que s'equivoquen sisplaaau!!

A la tornada ja us explicaré si aquests de Google anaven ben encaminats o no...

ara

S’estira, respira profundament, li fa un petó i li diu Bona nit.

Ella s’incorpora. Mai entendrà com pot adormir-se tan ràpid. Com pot ser tan fred? Encén l’últim cigarret del dia, que és el que més assaboreix. Està realment cansada. Podria estar-se tota la nit mirant-lo, però no ho farà. Ha après que és millor no fer-ho. De què serviria? Sap que aquesta història no va enlloc.

És una pena que ho sàpiga. Per què no podria ser més ingènua, i simplement deixar-se portar? És imbècil... O potser no ho és tant. Hi ha una altra cosa que també sap: res és etern. No val la pena estar-se tota la nit mirant-lo. No val la pena fer plans de futur, i menys amb ell.

Ell probablement tampoc valgui la pena.

Fa l’última calada al cigarret. L’apaga i pensa: ens ho hem passat bé aquesta nit.

com facebook ha arruinat la vida als tímids

Des de fa molt de temps penso que els tímids que abans lligaven gràcies a les noves tecnologies deuen estar molt deprimits amb l'arribada del Facebook. He trobat els següents motius:

- ara enlloc de demanar el msn a algú que t'interessa, el busques al Facebook. Què vol dir això? Doncs que mai t'hi podràs comunicar d'una manera normal perquè tots sabem que el xat del Facebook és una merda.

- els teus amics tenen potestat per etiquetar-te a tota mena de fotos, tant si són fotos dignes de ser admirades, com si fas por. Si ets tímid, el més probable és que no sàpigues posar-te massa a les fotos, per tant et recomano que aprenguis a desetiquetar-te.

- l'antiga excusa de... Quedem i m'ensenyes les fotos del viatge? (amb el motiu obscur de quedar a soles amb la persona interessant en qüestió) ha passat a la història gràcies al: Ja les penjaré al Facebook! Us haureu de reinventar, tímids.

- hi ha molta matèria per crear enveja disponible a la xarxa. Fotos refregant-se amb amics/gues, escrits indiscrets al mur, aplicacions amb preguntes inútils... tu, tímid, si tens molt de temps lliure, pots arribar a arruinar la teva autoestima absorvit per la curiositat, així que fes-me cas i  vigila.

Tímids del món, si després de llegir aquesta entrada, penseu que la vostra vida mai tornarà a ser la mateixa, us prohibeixo ploriquejar al meu bloc. Gràcies.

seu

Quan la llum de l’alba comença a fer-se lloc entre les costelles de la persiana de l’habitació, un calfred recorre la seva nua esquena. Ha estat plovent tota la nit. I ella ha tornat a dormir en diagonal. Calenta. Amb els llençols envoltant-li tot el cos, sense necessitat de compartir-los amb ningú. Sent un buit immens darrera seu. És com si pogués caure en un forat negre... I no hi ha ningú disposat a abraçar-la per impedir-ho…

De sobte, obre els ulls. És hora de començar un altre rutinari dia.

Es renta la cara. Les dents. I en desar de nou el respall, se n’adona que el seu respall de dents ja no hi és. Cada dia aquesta imatge li dóna una bufetada. Una trompada amb la realitat. Ja està. Ell mai més tornarà.