Un dia sortint de l’escola, un senyor em va somriure. Era un senyor gran, que em mirava afablement. Va gratar-se la butxaca esquerra, i en va treure una xocolatina.
- Vols aquesta xocolatina, preciosa?
Immediatament, se’m va començar a fer la boca aigua i vaig començar a allargar el braç… Quan els meus minúsculs dits van roçar l’anhelat embolcall daurat del dolç, va aparèixer Ella i em va dir:
- T’he dit mil cops que no agafis res de desconeguts!
I em va allunyar ràpidament del meu dolç favorit tivant del meu braç.
Durant tot el trajecte vaig estar pensant en la xocolatina, en com s’hauria pogut desfer en la meva boca, en el seu gust intens… I em vaig penedir d’haver fet cas de la meva Por.
Sempre és millor penedir-se de fer coses, que penedir-se de no haver-les fet.
Només faltava k fessis akesta entrada el blog ..... tu k vols k no decideixi o k m'amargui xDDDD x culpa de la POR deixem de fer moltes coses... k no savem si seren bones o dolentes.... en fi... descobrirem el k passa daki a un mesos :)
ResponEliminaP.D: Proxim repte no penedir-nos de res ok?¿
No et vull fotre la parrafada, nomes dire, que s'ha de ser valent, i que, per mi, penedir-se es una amarga sensacio, sigui per fer o per no-fer, tant es.
ResponElimina