Erasmus o no

Tinc una plaça per anar d'Erasmus a Wrexham, North Wales.

Us asseguro que el tema té infinits avantatges i desavantatges, però de tots ells, el que més em preocupa és... Vull realment participar al joc més popular (segons fonts bloggeres) d'aquesta contrada?

Es tracta de la típica torre de fusta:

El teu pitjor malson si ets un sapastre.

Aquí no s'acaba la dificultat, aquests gal·lesos hi han fet uns petits canvis:

No us desconcentreu i passeu d'aquests sostenidors tan suggerents per mirar la torre, per Déu!

La Torre Gal·lesa té unes magnífiques notes amb proves com:

- treu-te un mitjó, posa-li a una birra i beu-te-la a través d'ell

- esnifa una cullerada de vodka

- menja't un porro cru

- que tots els jugadors aboquin la seva beguda al teu got i tu te la beguis

i...

La última cosa que em qüestiono és... sabent que qui tiri la torre mentre canviï les peces de lloc haurà de donar voltes al campus de la universitat amb aquestes pintes... voleu dir que hi hauria d'anar???

Ahá.

Ho estic valorant.

torno?

Encara que m'hagi pres uns mesos sabàtics sense actualitzar, que sapigueu que tinc intenció de tornar per avorrir/divertir la Comunitat Blogger.

Han estat uns mesos de sol, bikini, sandàlies ...

...i morenor extrema.

Però trobava a faltar el blog. 

A falta d'un espai on canalitzar els meus pensaments, sovint m'agafaven atacs de riure al tren sense ningú amb qui compartir-los, parlava sola pel carrer més sovint de l'habitual i era més potes que mai (més encara que en aquesta ocasió). La situació començava a ser preocupant, així que vaig plantejar-me obrir nous fronts i fer unes quantes entrades a un vell compte de twitter... però a falta d'un mòbil d'última generació des del qual estar en contacte amb el món virtual constantment, m'és impossible estar a l'altura. Així que, sense més precedents, permeteu-me que us anunciï que...

HE TORNAT

Espero que no oblidi les actualitzacions quan arribo a casa com em passava fins fa poc i que la meva acidesa segueixi al mateix lloc. Si és així, queda PandeJur per estona.

:D

Pandejur, hiverno cibernèticament a l'estiu i surto a la xarxa a l'hivern.

calor

I quan arribi la calor de veritat, m'han dit que es tancarà una etapa. Una etapa que encara que no ho sembli, m'haurà marcat de per vida. Una etapa a la que possiblement voldré tornar durant molt de temps, per aprofitar-la millor, molt millor.

Jo no vull tancar aquesta etapa, deixaré la porta entreoberta.

Entreoberta perquè hi puguin córrer els aires de tots els llocs de Catalunya, d'Espanya i del món sencer on he pogut estar gràcies i degut a vosaltres.

Entreoberta per recordar eternament totes aquelles anècdotes patètiques però que ens fan ser qui som.

Entreoberta per saber que fins i tot en els pitjors moments es pot riure.

Entreoberta perquè em pugueu mirar i saber que me'n passa alguna, i tot i la meva introspectivitat, confessi.

Entreoberta perquè no vull tancar-la.

I quan arribi la calor de veritat, espero recordar-ho tot plegat, i que vosaltres estigueu al meu costat.

Pandejur_nostàlgica_abans_d'hora.

coses de l'ofici

Aquí us deixo dues imatges relacionades amb la meva carrera...

En primer lloc, un obrer que es creu DJ, patrocinat per l'assignatura de Prevenció de Riscos Laborals.

Ha portat els cascs amb els millors èxits techno-dance-house-hiphop-music.

A continuació, és un plaer presentar-vos la meva uni:

Uni, vosaltres. Vosaltres, uni.

Aparentment, tot i que l'edifici és més aviat lleig, no sembla que estigui a punt de caure. Però quan hi apliques un raig d'aigua a alta pressió (jo sempre en porto un a la bossa, així que preneu nota, és molt millor que l'spray anti-violadors i no està penalitzat per la llei...), passa això:

Sí, hi ha dies que em passo aquí 12 hores.

Això és tot per avui, queda demostrat, que el formigó armat és un material de merda. Me'n vaig, que m'està esperant l'obrer especialista en air-DJ.

Pandejur, especialista en fer de la seva avorrida carrera sense nom, un objecte de culte.

rené

Fa temps que m'agreguen desconneguts al messenger, i per no perdre antics contactes estrangers, vaig cometre l'ERROR FATAL d'agregar un tal René, ja que en coneixia a un. No era el meu amic. Era un SPAM de merda. La qüestió és que ara tinc un contacte del msn al qual no coneixo, vaig posar a "no admitir" i seguidament vaig eliminar, que m'obre conversa cada vegada que em connecto amb missatges com aquest...

I'm so lonely...
I'm wearing almost nothing...
Watch me on your webcam...

M'encanta connectar-me amb companyia i que em surti aquest contacte... És molt agradable.

Quin depravat haurà creat aquest SPAM msngeril? Serà algun ciutadà del Vaticà?

Estic intrigada.

grandeses de renfe

Sí, sóc una usuària de la línia R4 (abans es deia C4 "Cercanías 4", ara "Rodalies 4", únic canvi que hem notat els usuaris habituals de Renfe des del famós traspàs de competències a la Generalitat). I sí, em veig afectada pel tall de la línia que acaba a St. Andreu Arenal, degut a la construcció de l'estació de la Sagrera, que sembla ser que comunicarà molt millor les rodalies, i blablabla...

Degut a aquestes afectacions al servei, Renfe ha organitzat una gran campanya de publicitària per advertir d'aquesta modificació: cartells, notes a l'espai web, fulletons i... senyalitzacions com aquestes:

Sortida del dret. Cartell del revés.

Sortida del revés. Cartell del dret.

Un aplaudiment, sisplau!!

Pandejur, paparazzi de l'agència Blogger.

UPC posa't guapa

Vaig a una Universitat...

(1) On només hi ha 40m2 de gespa
(2) On perquè l'ascensor arrenqui, has de saltar
(3)On les finestres no tanquen bé, i sempre estan abaixades les persianes per evitar pèrdues de calor
(4) On els endolls de l'aula d'estudi estan a una distància superior o igual a 4m de les taules, de manera que si vols endollar-hi un portàtil, has de treballar hippiement des del terra
(5) On  no hi ha sistema partit de calefacció, i s'ha de calefactar sempre tot l'edifici quan alguns dies amb poques classes passarien
(6) On hi va penjar el cartell publicitari més gran del món de Cacaolat
(7) On si portes tupper no pots ocupar les places dels capitalistes de menú. I si portes menú, no hi caps a la zona dels tupper... ja se sap, la plebe predomina...
(8) On els pesos emprats al laboratori per fer pràctiques i assajos importants, són plaques enganxades entre sí amb cel·lo ( i aquesta universitat, porta al seu logo l'expressió "BARCEONATECH")
(9) On les plaques de guix del fals sostre cauen sobre els alumnes (corroborat en directe per pandejur)
(10) On la sala d'ordinadors (gran focus emissor de calor: persones + computadores) no disposa de cap sistema de ventilació...
(11) On corre el rumor que un professor roba xocolatines a la copisteria...
(12) On hi ha més pantalles informatives gegants de plasma per càpita que endolls....
(13) On és possible obtenir un títol universitari sense saber escriure dues paraules seguides correctament ni en català ni en castellà (veure diapositives de Patologia)

(14) On hi coincideixen el major nombre d'arquitectes tècnics i futurs enginyers de l'edificiació per m2 del món...

Que malament que anem senyors meus...


Pandejur... preocupada...

EXCEL·lent

L'altre dia em van encarregar un informe, i em vaig veure obligada a utilitzar l'excel, un programa de merda amb el que pots obtenir coses genials tals com aquestes:

Gràfic de merda, on es pot apreciar clarament el comportament dels materials sotmesos a assaig.

Espero que el meu client, vull dir professor, quedi satisfet amb el resultat.

Pandejur, graduate in Excel Expert-Level for the University of Texas.

esquena

L'altre dia em vaig proposar posar remei al mal d'esquena insuportable que pateixo des que he tornat a la uni, i vaig decidir demanar hora per fer-me un massatge. Desgraciadament, quan vaig entrar a la cabina, no m'hi esta esperant cap massatgista amb el pit al descobert, només m'hi esperava...

AQUESTA TAULA DE TORTURA!

El meu primer dubte existencial sobre els massatges va quedar resolt de seguida: el forat és per respirar! Goita tu!!

Després, van dir-me que m'estirés i tota la mandanga, i la tortura va començar. Potser quan algú us diu: "Vaig a fer-me un massatge" l'envegeu amb totes les vostres forces, però no us penseu pas que el meu massatge va ser d'aquells relaxants o eròtics que treuen l'esma...

Les conclusions a les que vaig poder arribar en acabar, van ser les següents:

- els meus músculs no són de plastilina i no es deixen moldejar fàcilment

- tinc un múscul que va del clatell al coxis inflamat

- les contractures de la meva esquena conformen un quadre d'art contemporani tal com aquest:

Que mono m'ha quedat...

PandeJur; usuària del Paint irrefrenable, motiu principal dels seus dolors d'esquena.

manteniment: útil?

Imatge resum del que ha passat avui a classe. Això sí que és un professor amb credibilitat!

Sí, sí, ho heu vist bé, a part de la rentadora amb flors... el Sr. Vicenç està fent aquest gest mentre dóna classe a la Universitat...

[Sóc una imatge impossible de centrar...]

Ha estat impossible escoltar... la mirada es dirigia sense voler a la mà del Sr. Vicenç, i si escoltaves, el seu to bíblic/cerimonial/sectari obligava la teva ment a abstreure's, com cada divendres d'11 a 13.

Estem esperant amb candeletes la classe de divendres que ve (ah seeeeh...). Quina serà la pròxima... potser aquesta?

Te la menges Vicenç, avui he guanyat jo!

PandeJur, amb dubtes seriosos sobre el seu futur títol universitari(?)

báilame el agua

Avui us deixo un poema, que no és meu. (Ja m'agradaria)

"Báilame el agua. Úntame de amor y de otras fragancias de tu jardín secreto. Sácame de quicio, hazme sufrir... Ponme a secar como un trapo mojado. Lléname de vida, líbrame de mi estigma. Llámame tonto. Olvida todo lo que haya podido decirte hasta ahora. No me arrastres, no me asustes. Vete lejos...pero no sueltes mi mano. Empecemos de nuevo. Toca mis ojos, nota la textura del calor. ¿Por cuánto te vendes? Píllate los dedos y deja que te invite a un café. Caliente claro. Y sin azúcar... sin aliento".





Brutal llibre, brutal pel·lícula... Avui m'he adonat que he perdut el llibre, i estic trista. És un llibre que m'agradava tenir, encara que no l'obrís.

prevenció

*(Em sap greu, avui no porto cap imatge que em ridiculitzi, no ploreu)*

Avui us vull mostrar un fragment dels meus apunts de Prevenció, una assignatura que ja us podeu imaginar que és apassionant (?). No cal que marxeu pitant, seré breu. Estava jo fa una estona estudiant, i m'he trobat amb això:

Per què les empreses constructores són diferents de les altres empreses?
- tenen diversos emplaçaments (obres a diferents llocs)
- poden treballar diverses empreses a la vegada
- subcontractació
- ritme de treball
- treballadors amb contractes temporals (menys formació específica)
- problemes de comunicació amb els treballadors (diferents llengües)
- hàbits de comportament dels treballadors, deguts a:
       1) alcohol
       2) els treballadors són "más chulos que un ocho"

M'està dient, Sr. Professor, que el meu tracte amb els obrers serà similar al de les cambrers d'un bar nocturn amb els clients? O simplement està vostè influenciat pel següent vídeo?

Recorda, SI BEUS, NO CONSTRUEIXIS.

apocalípticament parlant

Tu et lleves un dia i el pànic ha innundat casa teva: EI QUE NEVARÀ! Són les 5.30 del matí, i no tens el cap per tonteries. Anem a coses pràctiques: vestuari equipat per no passar fred i perquè els peus se't mullin el menys possible. Un cop aquesta corassa està preparada, que la teva mare estigui anant amunt i avall de casa presa per la desesperació de la GRAN NEVADA, passa a ser una anècdota.

Vas a la Universitat, i al cap de les hores, la cosa sembla seriosa: ESTÀ NEVANT A BARCELONA! És increïble, tants esquiadors que hi ha pel món, i que nevi és un fet insòlit...

Un fet demostrable que la gent amb la neu es torna boja i se li paren les neurones amb més freqüència del normal, és que al mig del vestíbul de la uni, se't queda mirant un desconegut, estampa la seva cara davant de la teva i et diu: Hola! (Quanta simpatia, això sembla Nadal...)

Els graciosos de la web de la uni decideixen incorporar un simpàtic gif (???) a la web de l'Escola, en forma de floquets de neu: OH QUE MACO! (Si hi són a temps i no decideixen eliminar-lo abans d'hora, visitin EPSEB)

Quan surts de la uni, arribes a casa sense problemes, si exceptuem que tota la neu va en la direcció contrària al teu pas, és a dir, estàs menjant neu per un tubo!!

Arribes a casa, tota deprimida perquè ja tens una edat i no podràs gaurdir de la neu, et proposen anar a jugar-hi... i acceptes sense pensar-t'ho massa, estaves esperant que algú t'ho proposés! Al carrer presencies moltes situacions paranormals,  per exemple gent vestida per anar a esquiar... quan el que realment volen fer és anar-se a tirar quatre boles de neu contades...

Vas a fer una xocolata calenta, però no arribes a tastar-la perquè la teva expressivitat donant classes de techtonic no t'ho permet, és molt millor tirar-te-la per sobre i així experimentar una sensació digna de bany termal, amb un canvi de temperatura brutal, sinó, observin la següent imatge:

Pandejur enxocolatada màximament.

Quan arribes a casa després d'aquesta experiència xocotermal, resulta que ta mare està atrapada a un tren enmig del no-res des de fa 4 hores... que acabaran sent 5 i mitja... Serveix d'alguna cosa el Pla NeuCat? A més a més, el Facebook s'ha tornat boig, i tothom penja fotografies sense parar dels seus ninots de neu (pandejur inclosa).

Jo només sé que aquest apocalípsis m'ha deixat la roba més bruta, la memòria plena de records nevats, he après que no tornaré a ballar techtonic davant d'una tassa de xocolata calenta i el més important: he corroborat que el Pla NeuCat, com tots els altres, tampoc serveix de res. A veure si a Dinamarca també m'ensenyen com tenir una vida normal amb neu cada dia...

PD: a hores d'ara, la mare_Pandejur ja descansa a casa.

gran idea

Els de la CEOE (Confederación Española de Organizaciones Empresariales) han tingut una gran idea: contractes per joves de fins a 30 anys amb un sou inferior al salari mínim interprofessional (és a dir, inferior als 600€ mensuals) i sense dret a indemnització. Durada 6 mesos, prorrogable a 1 any.

Realment amb aquest tìpus de contracte es pensen que salvaran l'economia?

No són prou precaris els contractes que ens fan ja als joves?

No tenim dret a un lloc de treball digne simplement per ser més joves?

No han sigut ells mai joves, o com va?


Qui els ha donat les pastilles avui?

manteniment: captació de nous fidels

[ No sé si això acabarà sent un apartat fixe del bloc o què, però és que el Vicenç (el professor, no el sonat de la meva ciutat) n'ha tornat a fer de les seves. ]

Avui ens ha torturat durant 1 hora i mitja sobre teoria filosòfica del manteniment, sort que la carrera és Tècnica. L'home es creu que ens ha obert els ulls sobre per què és necessari el Manteniment (a mi em sembla que és obvi) i segur que també es pensa que ens ha descobert un gran secret: depèn de cada edifici i dels materials dels que estigui fet (en sèrio???).

En fi, enmig d'aquesta vanal classe... de cop i volta ens diu amb els ulls fora de les òrbites i cridant com un boig "Digueu tots junts: SOOOOM UUUNSSS NEGAAAATS! SOOOOM UNS NEGAAATS!! SOOOOM UUUUUNS NEGAAAAATS!!!"

*so d'un orgue de fons*

Ens voldrà captar per una secta?

Aquest encantador de serps o mestre de cerimònies ens té ben intrigats. Aquesta no ha estat la única anècdota sinistra de la lliçó. Ha intentat repetir l'escena hipnotitzant-nos amb: U-SU-A-RIIIIIS! U-SU-A-RIIIS!!

De cop m'he imaginat a tots els meus companys amb els ulls en blanc pronunciant aquestes paraules caminant cap a mi, amb en Vicenç al capdavant...

No sé què em passa, però torno a tenir por.

"V: Tots sucumbireu a les meves idees"

Pandejur, futura Enginyera altament traumatitzada per professors tarats

gatetes i gals

Estic horroritzada. Hi ha tres coses que em treuen la son últimament. Són la Hello Kitty, les ungles postisses i les Gals. Imagino que ja sabeu què són les dues primeres (quina sort, oi?). En quant a les Gals... Són un col·lectiu d'adolescents japoneses extravagants que utilitzen plataformes, coses brillants, perruques i ungles postisses a la seva vida diària. No em digueu que no fan por només de pensar-hi...

Buscant imatges d'aquest col·lectiu, he trobat aquesta joia (poseu-vos ulleres de sol, que fa mal als ulls):

 

Estupendu, 3 coses aterridores juntes! 

Estic aterroritzada cada cop que penso en la Hello Kitty, personatge que de petita tolerava, però que a mesura que he anat creixent i sobretot des que una companya de feina m'explica tots els regals d'aquest personatge que li ha fet a la seva, de ben segur traumatitzada de per vida, filla.

A l'espai web d'aquesta gateta, apartat Japan Exclusives (sabia que seria més impactant), he trobat aquests inversemblants i dignes d'ésser incinerats productes:

  

De dreta a esquerra i de dalt a baix trobem:

- Bossa de mà: no tinc paraules per descriure la seva indiscutible bellesa...

- Bagul: us imagineu quedar-vos tancats aquí?

- Tippex: imatge molt seriosa a qualsevol oficina...

- Agafador de cotxe: amb això segur que no passes por quan el pitjor conductor que coneguis et porti a casa perquè la Hello Kitty està amb tu...

- Forquilla+ganivet+pals xinesos: ara que estem en crisi i tothom va amb tupper... no em digueu que no us agradaria tenir-los?

- Maleta: ara ja sé d'on les treuen les guiris...

- Calculadorra: si fós científica me la comprava...

- Rellotge: no us sembla elegant i discret?

- Cotxe: algú que porti aquest cotxe serà respectat a la carretera, sens dubte.

I si us pensàveu que ho havíeu vist tot, us equivocàveu. L'enginy més curiós és aquest:

  

Ments ingènues, no, no són dispensadors de xiclets. Són vibradors. No em digueu que no donen morbo... (?) Quan vaig arribar a aquest punt va ser quan em vaig preguntar: qui es deu comprar això? I aquí va ser on vaig arribar a la conclusió que només podien ser les Gals, les mateixes que s'atreveixen a posar-se ungles postisses de la Hello Kitty... I d'aquí aquesta entrada. 

Espero que passeu una bona nit, cosa que només serà possible si no teniu una habitació com aquesta:

 

*Fi de la tortura*

becariquèee??

Sí, sóc becària. No, no tinc un cap sexy que m'obligui a fer-li favors. I pels que no sapigueu què faig, us en faré cinc cèntims:

- Em barallo amb una màquina de fotocòpies que està a un altre despatx, on hi treballen grans secretàries funcionàries que em miren per sobre l'espatlla i quan les saludo amb el millor dels meus somriures em giren la cara (oh si... ets una eminència per treballar a la secretaria recollint instàncies, matriculant alumnes i despenjant el telèfon...).

- Imprimeixo fulls a doble cara amb una impressora a color que mentre gira el full em permet anar al lavabo 2 cops, comprar-me 1 entrepà i donar una volta pel rebedor tot ballant una mica de techtonic.

- Discuteixo amb la meva cap sobre la necessitat d'emprar o no l'horripilant paraula "estudianta" per referir-se a una estudiant noia... haig de sucumbir a les seves idees perquè clar, és funcionària i té el nivell C (pobra il·lusa, no sap que jo també el tinc).

- Contesto mails.

- Escolto històries per no dormir sobre totes les joguines existents de la Hello Kitty.

- Parlo en anglès amb els estudiants nou vinguts, el problema és que pateixo un transtorn que em fa mostrar únicament el nivell de vocabulari que tenia a 3r de primària, i al final, quatre parauletes i 2 somriures fan miracles.

- Contesto mails.

- Intento enviar faxs a Amèrica Llatina sense èxit, i tinc por que hagin caigut en mans de la màfia, o el que és pitjor, a algun despatx de persones que es creguin suficientment importants com per dirigir algun país.

-  Reparteixo tríptics davant de centenars de persones a la Sala d'Actes de la facultat. Després d'uns 70 de repartits amb èxit, surt a la llum la meva cara més potes i em cauen tots al terra, fent un soroll molt estrident. La meva cara es torna d'un color vermell proper a escarlata, i desapareixo fonent-me amb el terra mentre els recullo... Sí, tothom està rient, però jo més...

Aquesta última anècdota crec que serà la més útil de tota la feina en sí, o creieu que podré passar en un futur més vergonya que avui?

Us he dit que responc mails? 

manteniment

Aquesta setmana han començat les classes de nou. Típiques presentacions d'assignatures, professors, matèria, estrés general per excés de treballs gentilesa del Pla Bolonya, etc. La qüestió és que ja ha aparegut una assignatura que em sembla que farà que intenti autotorturar-me a base de cops contra la paret (o marcs de porta, a ser possible) gràcies a l'humor (?) del professor que la imparteix, en Vicenç.

Perdoneu-me si teniu algun amic/familiar/xurri que es digui Vicenç, però em sembla que no en coneixo a cap que estigui fi. A Sabadell corre un boig que es diu Sr. Vicenç que no es separa de la seva ronyonera ni dels seus pantalonets curts (no és conya) ni a l'hivern. El paio atura a tots els grups i/o persones que es troba i predica frases bíbliques, reparteix poemes seus (que emmagatzema a la seva ronyonera màgica) o explica noves teories científiques, com una que em va explicar un cop a l'autobús, relativa a que ell tenia una massa muscular diferent a la de la resta de la humanitat, que enlloc d'envellir amb els anys, rejuvenia... Un geni.

El Sr. Vicenç i la seva ronyonera inseparable

Tornant a l'assignatura en qüestió, el professor ens va plantar aquest esquema en relació al que els estudiants esperen de l'assignatura, i el que esperen els professors. No té desperdici:

Com podeu veure, com a mínim té clar que nosaltres dormim tranquils després de les seves classes, sortim de festa igual, i estem contents tant si ens aprova com si no. I a sobre ens deixa clares les seves intencions: fer-nos plorar. Que simpàtic, oi?

I què us penseu, que no ens va dir què havíem de fer per aprovar l'assignatura? Aquí va l'equació impossible d'entendre (és el que té el nivell pràcticament erudit de la UPC) que ens va posar a la pissarra:

                             

Ja tinc hora pel tatuatge...

contra els animadors

"Si vols que m'animi, ves-te'n a pastar fang"

Fa poc he tingut el "plaer" d'allotjar-me en diversos hotels d'alta gamma. Acostumada als allotjaments "low cost" on les finestres del lavabo no tenen vidre, els llençols del llit contenen pèls d'antics hostes i els propietaris només et dirigeixen la paraula a l'hora de cobrar-te la factura (normalment el primer dia, abans d'ensenyarte l'antro on t'acabes de posar), m'ha sorprès el paper dels Animadors.

Vist objectivament, els animadors són gentils treballadors de l'hotel la passió dels quals és fer-te feliç amb tota mena d'oferta d'oci i el seu art per conversar (?). Fins aquí sembla que bé, no?

Ara bé, quan aquests gentils treballadors apareixen enmig d'un viatge final de carrera, la cosa canvia. Acostumats a tractar amb agradables vellets de la Inserso o amb famílies felices, és normal que topar-se amb un grup de gent de vint anys (com ells) sigui molt difícil (?). Tan difícil que són capaços d'utilitzar bromes infantils en la línia d'"arri tatanet" amb les noies, acudits del tricicle tunejats perquè siguin masclistes amb els tios, ja no fascinen amb el seu art per conversar, sinó amb la seva poca gràcia posant sobrenoms i sobretot, et segueixen la pista allà on vagis, així que vigila, perquè la seva feina consisteix en ser la teva ombra.

Es pot tenir menys vista, senyors animadors, que enganxar-se com a lapes a un grup que té ganes de passar-s'ho bé sense la presència d'estranys indesitjables que l'únic que fan és tallar el rotllo? Poden parar de dir-me Animation Girl, perquè m'han vist exaltada el primer dia abans que apareguessin i no ens deixessin respirar? La meva cara de fàstic permanent quan apareixen no els permet suposar que per mi és una ofensa que m'intentin animar?

Saben què?

A fumar palmera!

postunísia

Ella recorria el desert en un autobús. Li encantava la sensació de velocitat enmig del no-res. Deixant enrera un munt d’experiències i amb tantes expectatives per les que quedaven en un futur. Semblava que el paisatge no s’acabava, i es sentia més petita que mai. Les dunes es confonien amb el cel, esborrant la línia de l’horitzó. Era increïble pensar que mai, encara que corrés durant hores, dies o setmanes li semblaria que allò s’acabava. Era immens, i contemplar aquella immensitat feia que s’adonés que res del que li passés pel cap era important. Tot just començava a sortir el sol, i la foscor de la nit li deia adéu per unes hores. Estava acompanyada dels seus amics de la Universitat. Tots dormien, i ella tot just agafava forces per mentalitzar-se que, lamentablement, aquell viatge tenia un final. No el volia veure, però hi era. Aquell paisatge sorrenc, la tenia atrapada, s’hauria estat dies contemplant-lo…

Veu en off: Propera parada "Torrebaró", correspondència amb línia C7; Próxima Parada, "Torrebaró", correspondecia con línea C7.

Aquell tren no era un autobús. Aquella veu no era l’Aladdin. Aquell paisatge no era infinit. Aquells edificis, no tenien dàtils. Aquells sotracs, no eren dunes… Aquells companys de viatge, no eren els seus amics.

pretunísia

Demà me'n vaig de viatge final de carrera a Tunísia. M'he volgut documentar, i he recorregut a la font de sabiesa més gran de la que tinc coneixença: Google. A continuació us deixo els documents gràfics que he obtingut.

Flam rosa nadalenc. Quan penso en el desert, a mi també és la primera imatge que em ve al cap, a vosaltres no??

Interpretació pandejuriana: els EE (Exploradors Emprenyadors, que no d'enginyers de l'edificació) estan com a flams perquè tenen els seus dubtes sobre com anirà el viatge, si aconseguiran tornar sense haver-se arrencat els pèls els uns als altres, si tindran paciència per suportar els venedors persecutoris que s'empenyen amb que regategis amb ells, si es podran resistir a comprar una preciosa (?) catifa àrab...

Signes tribals amb rerefons místic

Interpretació pandejuriana: senyors de Google, m'estan dient que podrem portar fotos a Cuarto Milenio? El meu somni fet realitat!!

Camell de pinta y colorea.

Interpretació pandejuriana: portarem a casa aquest preciós camell fent servir els vols dels nostres companys?

????

Interpretació pandejuriana: sorgirà l'amor entre H i D que comparteixen habitació doble?

Oddie assedegat.

Interpretació pandejuriana: intueixo que passarem set d'alcohol... diguin-me que s'equivoquen sisplaaau!!

A la tornada ja us explicaré si aquests de Google anaven ben encaminats o no...

ara

S’estira, respira profundament, li fa un petó i li diu Bona nit.

Ella s’incorpora. Mai entendrà com pot adormir-se tan ràpid. Com pot ser tan fred? Encén l’últim cigarret del dia, que és el que més assaboreix. Està realment cansada. Podria estar-se tota la nit mirant-lo, però no ho farà. Ha après que és millor no fer-ho. De què serviria? Sap que aquesta història no va enlloc.

És una pena que ho sàpiga. Per què no podria ser més ingènua, i simplement deixar-se portar? És imbècil... O potser no ho és tant. Hi ha una altra cosa que també sap: res és etern. No val la pena estar-se tota la nit mirant-lo. No val la pena fer plans de futur, i menys amb ell.

Ell probablement tampoc valgui la pena.

Fa l’última calada al cigarret. L’apaga i pensa: ens ho hem passat bé aquesta nit.

com facebook ha arruinat la vida als tímids

Des de fa molt de temps penso que els tímids que abans lligaven gràcies a les noves tecnologies deuen estar molt deprimits amb l'arribada del Facebook. He trobat els següents motius:

- ara enlloc de demanar el msn a algú que t'interessa, el busques al Facebook. Què vol dir això? Doncs que mai t'hi podràs comunicar d'una manera normal perquè tots sabem que el xat del Facebook és una merda.

- els teus amics tenen potestat per etiquetar-te a tota mena de fotos, tant si són fotos dignes de ser admirades, com si fas por. Si ets tímid, el més probable és que no sàpigues posar-te massa a les fotos, per tant et recomano que aprenguis a desetiquetar-te.

- l'antiga excusa de... Quedem i m'ensenyes les fotos del viatge? (amb el motiu obscur de quedar a soles amb la persona interessant en qüestió) ha passat a la història gràcies al: Ja les penjaré al Facebook! Us haureu de reinventar, tímids.

- hi ha molta matèria per crear enveja disponible a la xarxa. Fotos refregant-se amb amics/gues, escrits indiscrets al mur, aplicacions amb preguntes inútils... tu, tímid, si tens molt de temps lliure, pots arribar a arruinar la teva autoestima absorvit per la curiositat, així que fes-me cas i  vigila.

Tímids del món, si després de llegir aquesta entrada, penseu que la vostra vida mai tornarà a ser la mateixa, us prohibeixo ploriquejar al meu bloc. Gràcies.

seu

Quan la llum de l’alba comença a fer-se lloc entre les costelles de la persiana de l’habitació, un calfred recorre la seva nua esquena. Ha estat plovent tota la nit. I ella ha tornat a dormir en diagonal. Calenta. Amb els llençols envoltant-li tot el cos, sense necessitat de compartir-los amb ningú. Sent un buit immens darrera seu. És com si pogués caure en un forat negre... I no hi ha ningú disposat a abraçar-la per impedir-ho…

De sobte, obre els ulls. És hora de començar un altre rutinari dia.

Es renta la cara. Les dents. I en desar de nou el respall, se n’adona que el seu respall de dents ja no hi és. Cada dia aquesta imatge li dóna una bufetada. Una trompada amb la realitat. Ja està. Ell mai més tornarà.

No em casaré II

Capítol especial dedicat a: EL VESTUARI

No em vull allargar. Es diu que les imatges valen més que mil paraules. Així que permeteu que us digui, que el vestuari de molts casaments fa pena.  Em nego a...

a) Ser una princesa-pastís per un dia.

De petita ja vaig anar de princesa Disney. No cal repetir-ho a l'edat adulta i davant de familiars i amics.

b) Obligar a les meves amigues a fer el ridícul amb mi.

Voleu ser les meves dames d'honor? Tinc aquest disseny especialment reservat per vosaltres...

c) Espantar al meu recent-estrenat marit, amb un conjunt de roba interior tan poc atractiu com aquest:

Carinyu, aquesta nit te n'espera una de grossa...

Amb això n'hi ha prou. No al vestuari nupcial!

avorriment

No sé com fins ara no hi havia pogut pensar. Com pot ser que m'hagi avorrit alguna vegada a la meva vida tenint la possibilitat d'anar-me a renovar el Passaport i poder passar una agradable estona? Us explicaré el perquè d'aquesta nova manera d'emprar el meu temps lliure:

a) Quan arribo, em dóna la benvinguda la bandera de l'Estado Nacional que ondeja magestuosa a la porta de la comissaria. Només de pensar-hi se m'altera el cor.

b) M'atén un sempre agradable policia, que em demostra que amb Espanya només hi pots parlar en castellà. Hi he anat tants cops a renovar-me'l, que ja som pràcticament col·legues.

c) El funcionari em piropeja dient que aquesta setmana he quedat millor a la foto. Em poso vermella...

d) Em tornen a analitzar les empremtes digitals des de tots els angles possibles. Pensar que estic fitxada com si fos una terrorisa, simplement m'encanta.

e) No obstant, el millor moment de tots és quan em cobren els 20€ que costa la renovació del Passaport. És tan agradable treballar per poder-me permetre renovar-lo infinites vegades...

De debò, si en teniu ocasió proveu-ho. No puc fer altra cosa que recomanar-vos-ho.

la por

Un dia sortint de l’escola, un senyor em va somriure. Era un senyor gran, que em mirava afablement. Va gratar-se la butxaca esquerra, i en va treure una xocolatina.

- Vols aquesta xocolatina, preciosa?

Immediatament, se’m va començar a fer la boca aigua i vaig començar a allargar el braç… Quan els meus minúsculs dits van roçar l’anhelat embolcall daurat del dolç, va aparèixer Ella i em va dir:

- T’he dit mil cops que no agafis res de desconeguts!

I em va allunyar ràpidament del meu dolç favorit tivant del meu braç.

Durant tot el trajecte vaig estar pensant en la xocolatina, en com s’hauria pogut desfer en la meva boca, en el seu gust intens… I em vaig penedir d’haver fet cas de la meva Por.

Sempre és millor penedir-se de fer coses, que penedir-se de no haver-les fet.

vells verds

Permeteu-me aclarir que amb aquesta entrada no pretenc ofendre a ningú, sempre i quan les seves pautes d'actuació no es corresponguin amb les que descriuré.

El terme vell verd, engloba un gran sector de la població. Per qui ronda els 20, on comença algú a ser considerat un vell verd?

Per mi l'edat no seria el factor més important, sinó la forma d'actuar.

Vell verd és aquell que té uns quants anys més que tu, i es nota. Et mira amb una cara de babós considerable, i et produeix un fàstic infinit. Sembla com si mai hagués vist una persona de la teva espècie, i això li produís un èxtasi total.

Gos famós en plena època d'aparellament.

No és que sigui una cosa que et passi cada dia, però quan et passa, és bastant desagradable. Em trobava ahir a un bar on vaig sovint. Estava amb els meus amics, érem 2 nois i 5 noies. Només entrar, durant la inevitable busca d'una taula on poder seguir amb la festa que portàvem des de sopar, ja vam ésser analitzades per un...40tó de cabells arrissats engominats cap enrera, alguna cana, grans entrades, patilles acceptables i ulls fora de les òrbites.

Vam tenir la desgràcia de seure a una taula molt propera al tros de barra on ell i el seu amic es trobaven, però quedàvem una mica arreserades perquè hi havia una columna. Mentre els nostres amics demanaven, nosaltres vam seguir amb la conversa, i en un moment d'exaltació en què vam començar a cridar i riure sense parar...veig que les meves amigues fan cara de pànic... em giro... i em trobo la cara dels 2 vells verds que treien el cap totalment incorporats a sobre de la barra on estaven, per la vora de la columna, i miraven cap a nosaltres amb una expressió similar a aquesta:

- Ahhhhhggggg :_O

Vaig tenir ganes de fer-los unes quantes preguntes:

- mai heu sentit unes noies riure?

- cal ser tan descarats?

- podríeu fixar-vos en algú que no podria ser la vostra filla?

- us heu plantejat mai la possibilitat de buscar parella a través d'internet? On per cert podríeu falsejar la vostra edat i potser pillàveu amb alguna joveneta?

- en cas que ni internet us serveixi, us recomano els voltants del Camp Nou quan ja s'ha fet fosc.

Si l'article us ha semblat massa cruel, us remeto a la primera frase de l'entrada. Gràcies.

Georgina

Quan neixem, els nostres pares ens posen noms que els agraden a ells. A mi a primera vista no em van torturar gaire, el nom de Georgina, en català i ben pronunciat, és bastant maco. Els problemes vénen quan no et saben dir ni escriure el nom, i t'escriuen coses com Gorgina, tot i haver anat a classe amb tu durant 10 anys.

De totes formes, el meu principal trauma sempre han estat els "sobrenoms", o maneres de torturar a les persones quan et costa dir els seus veritables noms pq són massa llargs...

El primer de tots va ser Georgi. A la cruel etapa de primària, les meves amistats (?) em van començar a dir així, gràcies a la famosa (?) sèrie d'anime titulada "Lady Georgie".

La veritable Georgie. Els que em coneixeu podeu afirmar que no m'hi assemblo gens, afortunadament.

Aquest sobrenom ha protagonitzat molts moments de la meva vida. Encara recordo la primera etapa de rebeldia en què em negava a girar-me quan em cridaven així pel pati: GEOOOORGIIIIII!!!

Després m'hi vaig acabar acostumant, tot i odiar-lo públicament. Però la pitjor etapa va ser als 15-16 anys, quan comences a sortir, i et presenten a gent nova. A l'etapa de Batxillerat, ens vem repartir a diferents instituts, i quan anàvem a la mítica Zona Hermètica i ens trobàvem a gent, doncs lo típic, et presenten:

Amiga meva (copa en mà): holaaa, què tal??

Nou amic de l'insti: hola wapaaaaaa, com va? (2 petons)

A. M.: ai mira, que et presento a la Georgi

Noi (cara de circumstàncies)

(apareixo jo): mmm... sí, aquesta sóc jo... encantada... (2 petons)

I així innombrables vegades...

També m'han dit ...

Jordi: forma masculinitzada, però que em deien en un entorn + íntim, i que no em provocava cap vergonya.

Gina: antigament era el meu "apodo" (permeteu-m'ho, fa estona que ho evito) somiat, però des que em van dir que a algunes els hi deien vaGina, vaig entendre que havia tingut una mica de sort i tot. A més a més, com que només me l'han dit poques vegades, mai m'hi he sentit massa identificada.

Jurgi: vaig arribar a la uni, i em van reduir el nom, però amb la pronúnciació adequada. En aquells moments no em desagradava, però ara també el veig ridícul.

Ge: els de tota la meva vida van acabar adonant-se que Georgi era molt cutre, que a mi no m'agradava gens, i vam tenir la magnífica idea de dir-nos per la primera síl·laba dels noms, ja que als sms economitzàvem caràcters així... Ara som la Ma, la Nu, la Su, la Bu i la Ge... Sense comentaris...

Jur: diminutiu de Jurgi. Aquesta vegada l'hem encertada. M'agrada Jur. Gent desgraciada em diu Yur (¬¬ odi in crescendo). I una altra versió símil és Xur, per complicitat amb la xurri.

Georgina: és el meu nom. No me'l diu ningú, i experimento un plaer absolut quan algú me'l diu, perquè se'm fa estrany.

En moments de deliri també m'han dit Lady GiGi, Geor, i un llarg etcètera que és millor no recordar.

Conclusió: us acabo de donar totes les armes necessàries per torturar-me, i també per complaure'm. Espero que no les utilitzeu en contra meva...

curres

Avui us vull parlar de les patilles, curres, o com els hi vulgueu dir. Per mi són un símbol indiscutible de masculinitat i dónen un atractiu increïble als homes. Per si no sabeu què són, pareu atenció a la següent imatge:

Ara bé, no us penseu pas que per deixar-vos quatre pèls mal posats, ja teniu unes patilles atractives. Noooooo!! En aquesta vida es cometen molts errors. Vet aquí les diferències:

Patilles lletges.

Patilles molt lletges.

I ARA PAREU MOLTA ATENCIÓ!!

Patilles MOLT ATRACTIVES

Gràcies per la vostra atenció.

PandeJur_estilista desitja que aquesta classe hagi estat de la vostra ajuda.

sòmines

Es diu que sòmines és aquell qui està adormit, encantat, mancat d'agilitat mental.

Especialment aquesta última qualitat (per dir-ne d'alguna manera) pròpia d'aquest adjectiu tan típicament català, se'm va fer palesa el passat divendres quan em disposava a tornar a casa.

Els transports públics són llocs on et pots trobar a molta gent, ja sigui gent que tens ganes de veure, o gent que no. Aquest va ser el cas.

Els llocs anaven escassos, però gràcies a la destresa increïble que tinc per esquivar a tothom i colar-me per trobar llocs, vaig aconseguir seure. En el moment de seure em vaig creure una crack, una persona pràcticament amb un súper poder, o amb una flor al cul, si ho preferiu. Aquesta sensació va desaparèixer ràpidament quan vaig aixecar el cap, i vaig veure qui hi havia davant meu. Es tractava d'un antic company d'anglès, un home d'uns 35 anys amb el que havia tingut una relació d'aproximadament 3 paraules: Hola, què tal?.

En fi, que degut a la situació de l'un davant de l'altre, em vaig veure obligada a donar-li conversa durant tot el trajecte. Baixava a la UAB, el meu cap va començar a calcular i havia de mantenir la conversa durant mitja hora. Oh sí, tu pots pandejur!!!

Vaig treure temes de sota les pedres, em vaig interessar per si mantenia contacte amb els altres companys, per la seva vida, li vaig explicar la meva... i cada cop que m'inventava un nou tema per fer el silenci menys tens, només era capaç de respondre: ESTÀ BÉ... Dues desgraciades paraules després dels meus monòlegs!!!!!

Al final vaig optar per fer com ell, respondre amb monosílabs i mirar al tros de paret del tren de color blanc que hi havia darrera del seu seient...

Quan estava a punt de tallar-me les venes preguntant-li sobre alguna altra tonteria, vaig sentir com la veu angelical del tren deia: Propera parada, Universitat Autònoma. Intueixo que es va notar molt, perquè no sé dissimular, però la meva alegria interior va ser immensa...

Finalment, se'n va anar.

No sé què hauria d'haver fet, potser callar i escoltar el meu mp3? Potser llegir? Potser establir conversa amb el del costat?

Probablement ell ha fet una actualització del seu bloc sota el títol "pesada xerrameca"... però la seva cara d'empanat, poc interès i atontament en general, es mereix aquesta dedicatòria. Ets un sòmines, desperta't. Gràcies.

em diuen estudiant

crec que ha arribat l'hora de fer públics els meus secrets com a estudiant:

a) Decideixo recluir-me a casa sense sortir, però em miro sèries fins l'hora de sopar, i després me'n vaig a dormir d'hora perquè em vull llevar d'hora.

b) Em poso el despertador a l'hora en què m'agradaria despertar-me, fent un fals vot a favor de la meva força de voluntat.

c) Sona el despertador, l'endarrereixo. Torna a sonar, l'apago. Dues hores després, els remordiments de consciència fan que em llevi, en estat zombie, evidentment.

d) Em prenc un cafè de llet de soja i cullerades infinites de Nescafé. Potser us penseu que és la cafeïna el que aconsegueix despertar-me, però jo secretament crec que és el seu gust repugnant, al que m'he acostumat i fins i tot m'agrada ja.

e) Encenc l'ordinador, tot i no necessitar-lo. Potser tinc un correu amb notícies màgiques de l'examen... Desestimada aquesta possibilitat, miro facebook, bloc, vídeos de Fama i qualsevol cosa que em passi per la ment amb la condició que sigui totalment inútil.

f) Passada aquesta estona de rebeldia, decideixo posar-m'hi. No sé si ho sabíeu, però la concentració d'una persona dura 50 minuts, així que no fos cas que trenqués les estadístiques i els científics que han arribat a aquesta conclusió tinguessin ganes de suïcidar-se, encenc l'ordinador.

g) Potser tinc un correu amb notícies màgiques de l'examen... Desestimada aquesta possibilitat, miro facebook, bloc, vídeos de Fama i qualsevol cosa que em passi per la ment amb la condició que sigui totalment inútil.

h) Decideixo actualitzar el meu bloc amb els secrets de la meva vida d'estudiant.

i) L'ordinador amenaça amb bateria baixa, així que l'haig de tancar aviat.

j) Publico el missatge.

k) Tanco el pc.

l) M'hi torno a posar durant 50 minuts més.

bar de carretera

Si vols obrir un bar de carretera, jo et donaré les instruccions adequades per aconseguir l'èxit.


1) La cuina i el menjador han d'estar junts, per poder transferir adequadament les olors.

2) Fregeix tot tipus d'aliments amb un % elevat de greix i sota cap circumstància ventilis el recinte.

3) Si ets el cap, t'has de comprar unes quantes samarretes apretadetes i tacar-les amb una mica del greix que podràs trobar a la planxa de la cuina.

4) Contracta a un cuiner calb i formós.

5) El cambrer haurà de tenyirse la melena de color negre i pentinar-se cap enrera, al més pur estil mHaLlepatUnaVaka. Hauràs de suggerir-li que faci veure que no hi sent, i no podrà articular cap paraula quan reparteixi les cartes o els entrepans. Senzillament encantador!

6) Hauràs de demanar a un dels teus clients predilectes, que es compri uns pantalons d'aquests baixos que porten els joves, però en cap cas deixant entreveure la seva roba interior, sinó directament les seves carns i, en concret, la seva guardiola. Serà tot un reclam pel públic femení, t'ho asseguro!

7) Hauràs de mimar al típic home de la barra, que beu/menja sense parar amb la mirada fixada a la pantalla, serà qui t'aportarà el 50% dels beneficis del bar.


I recorda que has de proporcionar cigarrets a tots els teus treballadors, per tal que puguin intimidar a totes les persones que entrin.


Espero que aquesta breu guia t'hagi estat d'ajuda futur propietari del bar de carretera! Si tens alguna pregunta, no dubtis en fer-m'ho saber i estaré encantada de continuar-te ajudant!

cafè

(No he sigut capaç de posar la imatge més avall)

Vaig dir que ho deixaria. Vaig prometre que em desintoxicaria. Que intentaria fer un break perquè quan necessités els seus efectes estimulants em tornés a fer efecte... Però no ho he aconseguit. El seu aroma em perd, i el seu gust em torna boja.

Ja en porto un, i me'n vaig a prendre un altre. I això que no estic a la uni, amb la temptació a prop...

P: Sóc addicta?

R: No ho sé, i em sembla que ni m'importa.

PD: i perquè no m'ha donat per parlar-vos de la xocolata...

No em casaré I

El primer dels motius que fan que pensi que no em casaré és el famós comiat de soltera. N'he vist de tots colors. Mira que no tinc massa vergonya, però trobo innecessari fer una manifestació (suposadament d'alegria) perquè una amiga/germana es casa (?), tallant el trànsit i tot... També trobo innecessari portar un micropenis al cap (?). L'escena de bogeria descendint d'un autocar de lloques és del tot deplorable. I si conegués un pobre boy, li preguntaria com pot dormir a les nits...

Bogeria davant de carn fresca...

Genitals de felpa...

Les imatges parlen per sí soles...És evident que els casaments s'han convertit en una ocasió ideal per fer el ridícul sense cap mena de gràcia.

M'hi nego!

Fem el ridícul sense productes seriats cada dia, home!

Visca els matamosques!