dissabte, 30 de juliol de 2011

2/2

Tot havia començat com sempre. D'una manera ben estúpida. Dos imbècils més s'havien conegut, s'havien agradat i finalment s'havien enrollat.

Van viure el seu particular conte de fades, com si d'una història molt innocent es tractés. Cada moment que passaven junts era molt especial. Al principi era Ell qui tenia unes ganes boges d'estar amb Ella, i Ella la que es deixava portar. Després tot va fluir de manera molt natural entre els dos imbècils.

Ella, que sempre s'havia imaginat que tindria una vida més dins de les múltiples vides que transcórren enmig d'una gran ciutat, estava ara embriagada i desitjosa per començar una vida quotidiana i plena amb Ell.

Cada instant que compartien, cada mirada que es feien, era única. I cada vegada que unien els seus cossos, la connexió era completa.

Els dos imbècils eren molt especials i si en alguna cosa s'assemblaven, aquesta era la seva gran complexitat interna. Ella no el va presentar a cap dels seus coneguts, en certa manera no volia compartir-lo amb ningú, estava tan plena de la seva màgia, que la volia tota per Ella, com aquella qui té un petit tresor.

Mica en mica, el que eren dos, va a passar a ser un, o més aviat un i mig. I aquest va ser el problema, que no van tenir la suficient paciència per ser un de sol.

I així, com sempre, ho van deixar estar. D'una manera ben estúpida. Els dos imbècils.

Cap comentari:

Publica un comentari